Guàrdies civils « agredits per mirades d’odi »

Sisena setmana del procés de Madrid (ja han passat 20 dies de sessions i les cares cansades dels acusats presos obligats a ser presents de 8h de matí fins a 8h de nit per escoltar les comparucions il·lustren les conseqüències d’aquest procés insòlit). Testimonis continuen interrogats.

El número 2 del Ministeri de Finances espanyol, el subsecretari de Finances Felipe Martinez Rico, no va poder demostrar cap malversació ni pagament irregular de la Generalitat durant el període que les finances catalanes eren estrictament sota control del govern espanyol, malgrat els continus intents de les acusacions (fiscal i advocat de l’estat) de fer suggerir al testimoni que sempre eren possible pagaments « irregulars » relacionats amb « activitats il·legal ».

Entre els testimonis que van desfilar tota la setmana, desenes de guàrdies civils (une desena per dia), convocats per l’acusació per « demostrar la violència dels catalans » al setembre-octubre 2017 quan ells intentaven evitar el referèndum. Sempre des de l’anonimat (tots han refusat de ser filmats i se’ls presenten amb el seu número de matrícula), han anat descrivint una realitat catalana « terrífica » que pretén constituir les proves indispensables a l’acusació per poder justificar els càrrecs de « rebel·lió i sedició », i les posteriors condemnes. Tots els aquests agents que van enquestar els inculpats, participar a perquisicions o van intervenir brutalment contra els votants els dies del referèndum van contar « relats fantàstics » (segons les paraules de Gozalo Boye, advocat de Puigdemont) coincident exactament amb la fraseologia de les acusacions (fiscal, magisrats instructors i advocat de l’estat). Els relats dels « testimonis » tenen en tot moment el suport del president del tribunal, Manuel Marchena, que segons Gonzalo Boyé « interpreta la llei, refusant de confrontar les declaracions amb els documents del dossier » (vídeos, mails…). Les « agressions » denunciades pels policies, quan els advocats de la defensa demanen precisions, són per exemple « mirades d’odi i ràbia a la cara de la gent », o el llançament d’una ampolla (« una pluja d’objectes »), o encara manifestants amb urnes de cartró seient davant dels col·legis electorals (« gentada hostil com mai havia vist en tota la carrera i comparable al clima d’enfrontament bèl·lic del País Basc poc abans que aparegués ETA »).

Creix la tensió per les protestes dels advocats

Davant de tantes declaracions descaradament mentideres i de les irregularitats del procediments judicial (i de la instrucció com mostren les comparucions), creix la tensió entre els advocats i el magistrat del Suprem, amb unes repetides i sistemàticament refusades demandes de produir documents, i les protestes formals continuades pel que sembla cada cop més evident una violació del dret de la defensa. Moltes vegades a les qüestions molt precises de la defensa (sobre dates per exemple), els testimonis van anar responent que « no se recordaven », sense que intervingués el president del tribunal per sancionar o advertir el testimoni per « fals testimoniatge », quan així va fer la setmana passada per un empleat de la Generalitat que no se recordava del que li demanaven.

La premsa espanyola (a Madrid i a Barcelona, teles, El Pais, La Vanguardia…) destaca aquests relats (surrealistes per la premsa catalana) i, comparat a les intervencions més aviat ridículitzades del començament del procés, tendeix a donar crèdit -gràcies a l’acumulació de declaracions policials- a les tesis de l’acusació. L’advocat Gonzalo Boye s’inquieta del que qualifica de « decorat » destinat a evitar que se decideixi sobre les dues soles qüestions reals : els catalans tenen o no el dret de manifestar i d’expressar-se lliurement, i tenen o no el dret a votar i decidir el seu destí com a poble ?

Continua la repressió política pels « llaços grocs »

La setmana també va ser protanitzada per la recrudescència de la repressió política contra les institucions catalanes. A instància dels antiindependentistes Ciudadanos i PP, la Junta Electoral Central (organisme compost per jutges del …Tribunal Suprem -2 fins i tot són al procés contra als catalans !- i juristes nomenats pels partits espanyols) ha ordenat a totes les administracions de retirar dels edificis públics el que consideren com « simbologia partidista » (llaços grocs, cartells denunciant els presos polítics o demandes de llibertat d’expressió, banderes catalanes independentistes), justificant-ho amb el fet que ha començat el període preelectoral. Una gesticulació espanyolista destinada a marcar territori i a excitar i desestabilitzar els independentistes, al mateix temps que s’inscriu en una estratègia de campanya electoral marcada per la veu cada cop més forta de l’extrema dreta, dels populistes i dels nacionalistes espanyols : manifestació contra l’avortament, promeses de suspendre indefinidament les autonomies, recentralització de les competències financeres, educatives, policials, lingüístiques, mediàtiques, dels que presenten com un eventual govern « trifachita » (« trifacho », en referència a l’aliança PP-Ciudadanos-Vox). Altres veus evoquen la possibilitat -malgrat els desmentits dels interessats, és clar- d’una aliança possible després de les eleccions entre socialistes i Ciudadanos contre els independentistes.

300 italians per l’excarceració dels catalans

La mateixa setmana es va fer públic el manifest signat per més de 300 polítics i intel·lectuals italians que denuncien la situació « d’anomalia democràtica » a l’Estat espanyol, demanen l’excarceració dels presos catalans i protesten per la criminalització de la desobediència civil pacífica. Òmnium Cultural del seu costat ha fet una crida a defendre amb la desobediència els drets i les llibertats. L’associació ha informat que té actualment 162 000 membres que han pagat gairebé 10 M€ de cotitzacions i té previst arribar als 200 000. Nombroses veus comencen d’inquietar-se arreu d’Espanya de la utilització de la qüestió catalana com a pretext per entrar en una dinàmica reaccionària i antidemocràtica a tot l’estat, limitant les llibertats i la llibertat d’expressió gràcies a les sentències del Tribunal Suprem que fixaran jurisprudència.