L’escac a la justícia espanyola reforça l’independentisme

Un cop més l’actualitat de la política catalana és marcada aqueixa setmana per la justícia alemanya. Dijous 12 de juliol el tribunal de Sleswig Holstein va decidir de rebutjar la demanda d’extradició del president Carles Puigdemont pel motiu de « rebel·lió ». La sentència ha portat un cop dur a la justícia espanyola i l’impacte en la premsa va ser molt fort.

El veredicte del tribunal alemany pot tenir conseqüències molt importants sobre els processos contra els polítics independentistes i els centenars de persones arreu de Catalunya igualment perseguits per la seua participació al referèndum del 1er octubre o a manifestacions du suport a l’independentisme. Si bé el tribunal de Sleswig Holstein desmunta l’argumentació de la justícia espanyol explicant que en cap cas no s’ha produït violència, sí que manté la possibilitat d’extradició de Puigdemont per l’acusació de presumpta malversació (encara que digui també que no hi ha corrupció i que el govern espanyol de Rajoy hagi afirmat sempre que la Generalitat no havia pagat ni un sol euro per al referèndum). La defensa del president català pot ara recórrer davant del Tribunal constitucional de Karlsruhe, i espera així demostrar que tampoc hi va haver malversació de fons públics i que són en joc igualment els drets fonamentals dels acusats clarament vulnerats per les autoritats espanyoles. Un eventual procés a Espanya no tindria les mínime garanties d’imparcialitat.

El Tribunal suprem podria retirar la demanda

Davant d’aqueixa decisió desfavorable, el magistrat Pablo Llarena estudia la possibilitat de retirar la demanda d’extradició de Puigdemont per evitar que una eventual extradició pel sol motiu de « malversació » obligui el tribunal espanyol a limitar el processament a aqueixa sola acusació menor. Se torna a veure així molt clarament que la instrucció segueix clarament criteris polítics i no jurídics. El jutge interposa o treu els mandats d’extradició segons la millor oportunitat i estratègia per obtenir la màxima condemna dels represaliats catalans. A més, un eventual procés de Puigdemont per malversació, al mateix temps que els seus ministres, la presidenta del Parlament i els presidents de l’ANC i Òmniu serien jutjats per rebel·lió i sedició pels mateixos fets, plantejarien un greu problema jurídic. La decisió alemanya (i abans d’ella la belga, i la posició del govern suís) posa en evidència que les acusacions de la justícia espanyola se basen en una interpretació (manipulació ?) de la realitat dels fets i una manca de rigor (mentides ?) dels reports de la policia judicial, tots destinats « decapitar » el moviment independentista, segons els termes de la vice-presidenta del govern de Rajoy, tancant el màxim de gent a la presó un màxim de temps.

Situació delicada i fúria de Madrid

La situació provocada per la judicialització de la política catalana està posant el govern espanyol en una situació cada cop més delicada i complexa per sortir-se de l’atzucac en el qual ell mateix s’ha anat endinsant. Com negociar al pla polític sense perdre la faç ? Com treure la justícia espanyola de l’embolic on ella mateixa s’està enfonsant i evitar-li de fer més el ridícul i d’acabar de perdre la credibilitat davant de la resta d’Europa ? La reacció a l’anunci alemany va mostrar la fúria i el ressentiment de bona part de la societat envers uns partenaris europeus titllats de traïdors. La premsa dretana i els partits Ciudadanos i Partido Popular treien foc pels queixals. El PP ha arribat fins i tot a demanar la sortida del tractat de Schengen i el restabliment de les fronteres.

L’efecte dòmino sobre els centenars de processos contra independentistes

La pressa que tenia el Tribunal suprem per tancar la instrucció i començar el més aviat el procés contra els polítics independentistes és motivada per la voluntat d’obtenir les condemnes més dures i així de fixar jurisprudència per tots els altres processos que han de seguir (contra centenars de militants i elegits catalans). El problema doncs amb el qual se troba ara és que en cas d’impossibilitat de condemnar els independentistes per rebel·lió (a penes de fins a 30 anys), tota l’estratègia política de liquidació de l’independentisme trontolla i un efecte dòmino podria fins i tot de retruc posar en perill el sistema judicial espanyol ell mateix. Un agreujament inesperat de la crisi. Però el Tribunal suprem ha continuat aqueixa setmana d’actuar a l’escenari polític ordenant divendres 13 de juliol una suspensió de les seues funcions de diputat pel president Puigdemont i cinc elegits més, intentant d’aqueixa manera trencar la majoria independentista del Parlament. El problema és que cap llei preveu una tal decisió i que el Parlament de Catalunya és el sol habilitat a suspendre diputats. El president Roger Torrent ja ha anunciat el seu refús de fer efectiva la decisió.

L’independentisme reforçat

Paral·lelament a l’afebliment de la posició de l’Estat espanyol, l’independentisme català apareix progressivament reforçat de l’evolució de la situació. Immediatament després de la sentència alemanya, les màximes autoritats catalanes, entre elles els presidents Torra i Puigdemont, han reiterat l’exigència de l’alliberament sense dilació dels presos i l’anul·lació dels processos polítics. El mateix divendres 13 de juliol, tots els advocats dels presos polítics van convocar una roda de premsa per exigir ells també l’alliberament immediat dels independentistes i van anunciar la seua estratègia coordenada per obtenir l’absolució completa i la fi dels processos. Diumenge 14 de juliol una manifestació convocada per les associacions cíviques catalanes van reunir unes 200 000 persones (més de 110 000 segons la policia) a Barcelona. Al capdavant hi havia els presidents Torra, Artur Mas, Roger Torrent, entre altres líders catalans. Mentrestant els CDR – comitès de defensa de la república – assaltaven una antiga presó de Barcelona, la Model, com a símbol d’una Bastilla catalana, en presència del president de la Generalitat. Alguns mèdies espanyols apuntaven fins i tot la perspectiva que sense detenció preventiva, ni acusació de rebel·lió, Carles Puigdemont pugués recuperar la presidència del govern català que Madrid li va treure el novembre 2017. Mentrestant l’historiador Josep Lluís Alay que l’havia acompanyat a Finlàndia i que és perseguit pels tribunals espanyols per encobriment (d’un delicte que segons el tribunal alemany no existeix més…) ha estat nomenat responsable de l’oficina del president Puigdemont a Barcelona, i la Generalitat està organitzant la seua seguretat amb la posada a disposició de mossos d’escorta.