Independència de Catalunya : 2n round

Perpinyà.- Vuit mesos després del començament de la repressió espanyola contra l’independentisme català, després que els socialistes aprofitessin la condemna per corrupció del Partido Popular i fessin caure Mariano Rajoy, l’independentisme català entra en el segon round de la batalla per obtenir el reconeixement de la república proclamada pel Parlament el 27 d’octubre 2017. Gràcies al govern format pel president Quim Torra, els dos principals partits independentistes –ERC, Esquerra Republicana de Catalunya, i Junts per Catalunya / PDeCat– reprenen les regnes de l’administració catalana i llancen la segona fase del procés sobiranista. No se sap pas encara ben bé si l’actitud del govern espanyol canviarà, però sí que els paràmetres per encarar el repte de fer reconèixer la independència s’han mogut. Aquesta setmana, Pedro Sánchez, el líder socialista, ha nomenat el nou govern i, al menys, hi ha l’anunci –que no vol pas dir que serà seguit de realitat– de la voluntat de restablir el contacte amb els catalans. De l’esfera de la repressió a ultrança, el « problema polític català » ha posat mig peu a l’escenari de la política. Els presidents català i espanyol s’han telefonat divendres 8 de maig, per acordar una propera trobada, mentre Puigdemont reclama una « negociació bilateral per garantir el dret d’autodeterminació ». El president de la Generalitat manté l’objectiu d’un « diàleg sense condicions » (és a dir que inclou la independència) mentre que Sánchez parla d’un diàleg « dins el límit de la constitució ».

Autonomia restablerta i independentisme sempre actiu

Després de l’aixecament –automàtic– de la suspensió de l’autonomia amb l’entrada en funció del govern català, els consellers han fet efectiu el traspàs de carteres amb els titulars del govern de Puigdemont (uns actes van tenir lloc a la seu de les conselleries, altres a Brussel·les, altres a les presons espanyoles). Això encara que les autoritats espanyoles persisteixen en la seua posició revengista i humiliadora : el govern va posar traves a les visites i va fer esperar un dia els consellers per veure els presoners, i les entrevistes van ser limitades als 40 mn reglamentaris darrera d’un vidre. Els nous consellers catalans van reobrir els departament tancats durant 8 mesos i s’han posat de valent a la feina amb els objectius reafirmats de reprendre el curs del procés allà on havia estat interromput després de la repressió. El primer consell executiu –el govern de Catalunya– se va reunir i va anunciar les primeres mesures « reparatòries ». El control financer de la Generalitat també s’ha acabat amb la fi de l’estat d’excepció (l’administració catalana no necessita pas més autorització de Madrid per pagar el més mínim euro).

Etapa següent i nova ofensiva

Els objectius prioritaris del nou govern català són clarament enunciats : alliberar els presoners, reparar els danys de l’estat d’excepció i avançar cap al reconeixement de la independència. La premsa catalana analitzava durant la primera setmana d’activitat de la Generalitat que l’estratègia espanyola (del PP + Ciudadanos + PSOE) havia clarament fracassat (encara que la República Catalana no sigui efectiva i que la repressió segueixi activa). La política de mesures destinades a « decapitar » (dixit l’exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santa María) l’independentisme (en presó o a l’exili), a suspendre l’autonomia, a liquidar responsables i estructures de la Generalitat, a perseguir militants sobiranistes, a restringir la llibertat d’expressió, a forçar eleccions vigilades i manipulades per intentar enfonsar l’independentisme, tot això no ha funcionat. Ha obligat els independentistes a renovar-se i regenerar-se per resistir i continuar endavant amb els mateixos propòsits i la mateixa lleialtat al mandat majoritari dels electors catalans favorables a la República. Il·lustració de l’exercici de resiliència que sovint s’atribueix a l’ànima catalana.

Contraatatac

Amb nous líders (president, consellers, dirigents de partits), els independentistes s’han llançat a governar Catalunya i a reparar les destrosses de l’estat d’excepció : alliberar els presos, obligar Madrid al diàleg i trobar els mitjans de posar en plaça la república proclamada i sobretot votada pels electors catalans el 1^er d’octubre. El « contraatac » destacat per la premsa catalana parteix de recursos i queixes davants dels tribunals contra el govern i els líders espanyol per injúries, insults, incitació a l’odi o difamació, o contra els jutges instructors i els tribunals per violar els drets polítics dels elegits, o recusació dels magistrats acusats de parcialitat. També el govern català ha llançat els estudis per trobar les mesures destinades a aplicar les lleis socials anul·lades pel Tribunal constitucional. Un comissionat especial per aquests objectius ha estat nomenat.

Milers de queixes en perspectiva i Llarena convocat pel tribunal belga

En la societat civil, un grup -Querellants per la República (30 advocats, més de 10 000 persones adherides)- ha enllestit la queixa que presentarà contra el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena (i tres magistrats  més) per prevaricació, violació reiterada i continuada dels drets polítics dels elegits empresonats i dels seus drets fonamentals protegits pels drets humans, els tractats internacionals, la constitució espanyola i l’estatut de Catalunya. En el mateix sentit, diverses queixes per violació dels drets de la defensa s’han presentat contra el jutge Pablo Llarena pels exiliats de Brussel·les davant la justícia belga que ha anunciat que convocaria el magistrat espanyol.

Més repressió judicial i odi de PP i Ciudadanos

Mentrestant la setmana ha anat desgranant el seu rosari de procediments judicials. Continua el procés contra els membres del CDR de Viladecans que van tallar la carretera i aixecat el peatge de l’autopista : Tamara Carrasco és sempre prohibida de sortir del seu poble, acusada de sedició, rebel·lió i pertinença a banda terrorista (el tribunal estudia si li caldrà reduir les acusacions a « desordres públics »), i el jove recercat pels mateixos motius (Adrià) ha anunciat aqueixa setmana que havia fugit fora d’Espanya perquè allí no hi ha justícia imparcial. També han estat convocats pel tribunal els acompanyants de Carles Puigdemont a Alemanya acusats d’encombriment. Un artista còmic català, Toni Albà, és perseguit per « injúries a les forces de l’ordre i al tribunal » via twiter. S’han traduït davant la justícia a més a més 11 persones per « desordres públics » durant manifestacions que van tallar carreteres. Del seu costat a l’ocasió de les consultes dels partits iniciades pel president de la Generalitat, la líder de Ciudadanos Inés Arrimadas va ensenyar la seua cara més intolerant, refusant qualsevol diàleg tan com la banderola que demana la llibertat dels presos polítics és penjada al Palau de la Generalitat. I el president del Partido Popular a Catalunya, Xavier Garcia Albiol s’ha il·lustrat pel seu odi responent a periodistes sobre l’apropament dels polítics incarcerats a presons catalanes (com preveu la llei…) que Madrid és « només a 1h d’avió o 5h de tren » i que les presons espanyoles no són presons « del tercer món » .

Sánchez, Jekyll and Hyde o només Hyde ?

L’etapa que s’obre ara continua tanmateix plena d’incògnites. Molts comentaristes han subratllat les dues cares del govern espanyol que més enllà de les paraules d’obertura integra molts ministres polèmics designats per les seues posicions ferotjament antiindependentistes. Entre ells Josep Borrell (Exterior) que, com destacava Carles Puigdemont, « és el més radical, extremista » i havia fet servir la imatge de la « desinfecció necessària de Catalunya, malalta de l’independentisme, abans de recosir ferides ». O a l’Interior, Fernando Grande-Marlaska magistrat citat en denúncies de tortures de presos bascos. Igualment el ministre d’agricultura Luis Planas s’havia il·lustrat per les seues simpaties franquistes i havia participat en homenatge a militars de la dictadura. Carmen Calvo (Vicepresidència) ha estat la negociadora socialista de l’estat d’excepció a Catalunya a prop de Rajoy. O Màxim Huerta (a Cultura i esports) conegut per twits antiindependentistes, racistes i masclistes. Queda per veure doncs quins passos farà el govern espanyol per resoldre el « problema català » : seguirà en la repressió i la negació de la crisi, o tindrà capacitat per encetar el diàleg ? Jordi Sànchez (president d’Òmnium Cultural), des de la presó, ha avisat que « és el moment de saber si pel govern de Pedro Sánchez, sense violència, es pot parlar de tot ».