Espanya s’enfonsa en un cop d’Estat permanent refusant i bloquejant el govern català de Torra

 

Nova setmana intensa en la política sudcatalana : anunci del nou govern català de Joaquim Torra, bloqueig de la normalització per part de Madrid i refús de Bèlgica d’acceptar la demanda d’extradició dels exiliats a Brussel·les. Diumenge 20 de maig, els juristes catalans i espanyols llançaven un crit d’alerta contra la mesura presa per Mariano Rajoy d’impedir la posada en funcionament del govern català : no publicar al diari oficial el nomenament del govern anunciat pel president de la Generalitat Quim Torra, no solament és il·lgal sinó que constituiria un « cop d’Estat », com ho analitza Joaquín Urias, exjuristea del Tribunal constitucional espanyol. Amb el suport dels socialistes i de Ciudadanos, el cap de govern espanyol intenta d’aqueixa manera entrebancar el retorn d’un govern català i mantenir la suspensió de l’autonomia i el control de les finances de la Generalitat.

Després que dilluns 14 de maig Quim Torra fos investit 131è president de la Generalitat de Catalunya, va anunciar la composició del seu govern en un ambient deleteri d’insults, de desqualificacions i d’amenaces al nou president català per part de la classe política espanyola. Quim Torra s’havia reunit dimarts 15 de maig a Berlín amb Carles Puigdemont per coordenar la seua acció de govern i per demanar en roda de premsa amb el president exiliat la restauració de l’autonomia i oferir « diàleg sense condicions » al govern espanyol. L’anunci del govern per Quim Torra no ha sorprès ningú ja que havia anunciat, des de la seua elecció que se guiaria per la fidelitat al poble català, al referèndum del 1er d’octubre i al restabliment de tots els polítics i funcionaris destituïts i de les lleis i programes anulats per Madrid. En aquest sentit, el nou govern inclou quatre exconsellers de Carles Puigdemont dels tretze que el formen, actualment empresonats (Roger Rull a Territori, Jordi Turull a Presidència) o exiliats (Lluís Puig a Cultura i Antoni Comín a Salut). També s’ha remarcat el nomenament d’un home amb molta experiència política, com Ernest Maragall (ERC) a Afers exteriors, Elsa Artadi (Junts per Catalunya) a Empresa i Portaveu, i Chakir El Homrani (ERC) a Treball i afers socials.

Qui dirà l’insult més gros ?

L’elecció del nou president de la Generalitat, proposat pel president destituït per Madrid Carles Puigdemont i que ha obtingut el suport d’ERC i de Junts per Catalunya (i abstenció de la CUP) ha desfermat un veritable allau d’insults, desqualificacions i amenaces des dels partits espanyolistes, contra la seua persona. Sembla com si des dels socialistes del PSOE fins als populistes de Ciudadanos, passant pel PP, els líders espanyols s’haguessin llançat en una cursa a qui diria l’insult i la desqulificació més grossa contra el president independentista. Probablement ha guanyat tothom Pedro Sanchez, del PSOE, que sembla haver-se aliniat sobre Manuel Valls, qualificant Quim Torra de « Le Pen de la política espanyola ». Els responsables del PP i sobretot de Ciudadanos s’havien acontentat de titllar el president català de « racista », « xenòfob », « supremacista », « etnicista », « nazi »… Il·lustra així el nerviosisme creixent i la total manca d’arguments i proposta d’Espanya davant de la reivindicació catalana. I presenta un panorama inquietant, ja no únicament per l’escenari català sinó també per al funcionament de la democràcia a Espanya, en la mesura que les autoritats no respecten més ni les regles bàsiques de la legalitat constitucional.

Controlar la policia i els mèdies, purgar els professors

Tots els partits espanyolistes, han desencadenat la seua ràbia tota la setmana en una escalada de crides, cadascuna més insensata i escandalosa, en el silenci de Podemos i en absència de reacció de la societat espanyola, especialment dels intel·lectuals o de l’esquerra. Paradoxalment és entre les files del PP que s’han sentit les declaracions més mesurades o prudents (« només » reclamen que el president català nomeni consellers que no tinguin problemes amb la justícia i que vigilaran de molt a prop tots els actes de la Generalitat, o com el ministre de finances Cristóbal Montoro que continuaran controlant les finances catalanes perquè « no els tenen gens de confiança »). El més sorprenent, decebedor, innoble és certament el PSOE que ha assimilat els independentistes catalans a l’extrema dreta i ha reclamat la redefinició al codi penal del delicte de « rebel·lió » com tot acte contrari a la constitució sense necessitat que hi hagi violència, o encara l’obligació per tenir un càrrec públic de jurar fidelitat a la constitució. El més furibund i irós, però, és el líder del populista Ciudadanos que reclama de mantenir la suspensió de l’autonomia catalana però a més de prendre el control directe dels Mossos d’Esquadra, la policia catalana, els mèdies públics de Catalunya (les 4 cadenes de tele –TV3, Canal 33, Esport 3 i 3/24– i les 4 ràdios –Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música i I-Cat.FM) acusats de ser eines de propaganda i de les accions exteriors de la Generalitat. A més, exigeixen que se « purgui » l’escola catalana de tots els professors que « adoctrinen » els joves catalans. Ciudadanos al mateix temps que revela sense gaire més complexos el seu nacionalisme espanyol exacerbat, mostra els tics més autoritaris i que recorden clarament temps predemocràtics de l’Espanya franquista. Cada cop més en la perspectiva de les eleccions municipals de 2019 a l’Estat espanyol, i en unes eventuals eleccions generals el 2020 (si la majoria relativa de Rajoy arriba fins allí amb el 35 % dels diputats i el suport de l’11 % de Ciudadanos), els partits antiindependentistes se disputen l’electorat espanyol en una competició esborajarada a qui serà el més extremista i intolerant.

La justícia belga refusa les extradicions

La intransigència espanyola sembla reforçar-se a mesura que se troba més contestada a l’escenari europeu. La justícia belga dimecres 16 de maig va comunicar al Tribunal suprem que refusava l’extradició dels consellers refugiats a Brussel·les per defectes de forma i errors greus en el procediment, el que va enfurismar les autoritats judicials espanyoles, considerades humiliades, que van acusar els belgues de deslleialtat, preveuen de presentar una tercera demanda, van advertir els alemanys de no repetir el « mateix error que els belgues » i van reclamar a la UE la reforma de les euroordres acusats de no funcionar. Van haver de sentir, però, la comissària europea de Justícia refusar clarament la demanda espanyola estimant que el procediment era tot un èxit i funcionava molt bé. Un nou revés. I una incomprensió creixent a Europa de l’actitud i de l’obstinació espanyola, a mesura que s’eixampla la repressió judicial i policial contra els independentistes i les manifestacions pacífiques dels ciutadans : noves detencions de militants dels CDR (Comitès de defensa de la República), processos d’elegits i ensenyants, arxivament de queixes contra guàrdies civils per violències policials…