S’internacionalitza la crisi catalana amb el primer pres polític a Alemanya

Després d’un cap de setmana de finals de març intens –reunió plenària del Parlament de Catalunya, detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya i repressió violenta dels manifestants pels carrers de Barcelona– la setmana política catalana no ha baixat d’intensitat amb la internacionalització cada cop més clara de la crisi espanyola i de la reivindicació independentista.

La setmana de començament d’abril, la fiscalia alemanya ha de pronunciar-se sobre la demanda d’extradició del president català abans que la decideixi en un termini màxim de 2 mesos el tribunal. A Escòcia és l’ex-consellera d’Ensenyament Clara Ponsatí que se defensa davant dels tribunals per evitar l’ordre d’extradició espanyol. A Suïssa, el ministeri federal de Justícia ja ha indicat que no extraditava mai per raons polítiques. La crisi catalana ha passat al primer pla de l’escenari europeu.

La UE que no volia pronunciar-se sobre el que qualificava « d’afer intern espanyol » se troba ara davant d’un problema real : cada cop més diputats i polítics denuncien la ara evident involució democràtica d’un dels seus membres i reclamen explícitament la fi de la repressió i la intervenció de la UE, tal com se va produir per disfuncionaments antidemocràtics a Polònia, Hungria, Romania…

Detenció alemanya estratègica ?

El que el govern espanyol presenta com un èxit –la detenció del president Puigdemont a Alemanya– se’ls està tornant un problema que podria esdevenir insostenible. La intervenció dels serveis secrets espanyols en territori exterior (col·locant un geolocalitzador al seu vehicle), l’activació de mandats internacionals contra els exiliats catalans a Escòcia, Suïssa, Bèlgica, Alemanya, per acusions infundades (« alçament amb violència »), posa en evidència les actuacions il·legals i inventades o almenys exagerades de l’aparell político-judicial espanyol contra una oposició independentista pacífica. Molts periodistes se plantegen que la detenció pugui haver estat una jugada del president català o d’Alemanya per precipitar una solució al conflicte. Amb les intervencions de jutges i polítics europeus a tots els països on hi ha ara recursos d’extradició en marxa, és evident que la qüestió s’ha escapat de les mans del govern espanyol. La intervenció alemanya ha despertat en tot cas dins la premsa i les consciències vells malsomnis : el 1940 són els alemanys que detenen el president català Lluís Companys refugiat a França, el lliuren a Espanya que se cuita d’afusellar-lo…

La fi dels somriures

Davant de l’acceleració del procés, també ha quedat clar que els independentistes no se sotmeten a la repressió espanyola. El president català ha anunciat des de la presó de Neumünster que “no renunciarà, ni claudicarà”, el Parlament de Catalunya que ha denunciat un cop més la repressió política està cercant la millor solució per desbloquejar la situació i investir per fi un president de la Generalitat i un govern abans la data límit del 22 de maig i al carrer, els CDR –Comitès de defensa de la República–, les associacions sobiranistes –ANC (que acaba de renovar la seua presidència), Òmnium, AMI (Associació de Municipis per la Independència), ACM (Associació Catalana de Municipis)– i els ciutadans ordinaris se mobilitzen cada dia més (amb ocupacions d’autopistes, manifestacions al carrer, actes de denúncia davant dels tribunals, tancament de fronteres, gran mobilització anunciada a Barcelona el 15 d’abril, protestes a Berlín, Londres, Brussel·les…) per plantar cara a la intransigència espanyola. S’ha escampat aqueixa setmana que « s’ha acabat la revolta dels somriures » i que la resistència al carrer i la desobediència civil pacífica s’anirà fent cada cop més ferma, reprimida ara per la policia catalana comandada des de Madrid. A tal punt que les autoritats i la premsa espanyola –fins i tot la presumptament més seriosa com el diari socialista El Pais– fan campanya al costat dels mitjans més (ultra)dretans contra els catalans acusant-los d’haver entrat en una lògica de kale borroka, la guerrilla urbana dels bascos durant els anys del conflicte obert. Les persecucions judicials també s’incentiven (denúncia contra la diputada i batllessa de Girona per « crida a la revolta », nous procediments judicials contra elegits, detenció de les persones que acompanyaven Carles Puigdemont a Finlàndia (un professor d’història, dos policies catalans de vacances que li feien de guarda-espatlles).

Trontolla ara el govern espanyol

Davant del bloqueig de la situació per part de les autoritats espanyoles i davant de l’acceleració del procés del costat català, moltes veus comencen de sentir-se a la resta de l’Estat per denunciar l’atzucac de la posició del « front del 155 » (PP, C’s, PSOE) i els atacs al funcionament democràtic : juristes, opositors a Múrcia, a Andalusia, al País Basc i a la resta dels Països Catalans és clar (València, Balears). Un conjunt de protestes que cada dia sembla debilitar més el govern espanyol (el PP no té majoria sense el suport dels socialistes et de Ciudadanos) que ni tan sols arriba a aprovar el pressupost 2018 per falta de suport dels bascos a les Corts (que han clarament expressat que sense fi de la suspensió de l’autonomia catalana no votaran res més amb el PP). Els elegits catalans de Podemos –En Comú Podem– han fet evident que s’apropen cada dia més dels independentistes i s’han proposat formalment per formar un govern de coalició de defensa de la democràcia. El vaixell espanyol comença de fer aigua. Les setmanes que venen seran decisives per verificar la solidesa de l’independentisme i si és encara possible de rescatar l’embarcació monàrquica en dificultat.